Les Torrades o l’elogi de la senzillesa – Pep Antoni Roig

"És saludar als mateixos veïns que saludes cada dia i saber que per ells també és un dia diferent."

Pep Antoni Roig (1988) és un barceloní del Pla o un planenc de Barcelona, com ell mateix afirma. Escriu de forma habitual al setmanari ‘El 3 de vuit’, col·labora amb diversos mitjans de comunicació digitals, és membre de la CUP El Pla i actualment forma part de la Junta Directiva de la PB El Pla. 

Hi ha dues coses de les quals la gent del Pla ens sentim magníficament orgullosos: del primer lloc al top 5 de l’APM gràcies a un vídeo sobre un partit de la UE Pla -gravat per un planenc, òbviament- i, per descomptat, de la Festa de les Torrades. Des de petits se’ns educa amb l’estigma de saber que El Pla és com un ens sense existir. Vas pel món dient que hi van gravar Nissaga de Poder i els tiquis-miquis et responen que Santa Eulàlia -el poble fictici- era en realitat Santa Fe o que Cal Monsolís (que era Cal Raspall) forma part de Torrelavit; el mateix passa, evidentment, quan dius que vius al poble on hi ha el celler de Jean Leon o, pitjor encara, quan recordes que l’últim cop que van parlar de nosaltres al Telenotícies de TV3 van acabar la crònica dient “Fina Brunet, TV3, la Plana del Penedès”. És més, fins i tot el dia que Javier Cárdenas fa un concurs a la televisió regalant una “magnífica masia catalana en medio de viñedos, en un pueblo precioso a treinta quilómetros del mar”, amaga que es tracta del Pla i obvia, també, que el que per ell és una masia per la resta de mortals no és més que un pis construït fa cinc anys en una escala de veïns en la qual no funciona ni l’ascensor. Per això les Torrades són un dia especial, diferent i màgic, potser pel sol fet que, ni que sigui per un dia, un exèrcit de forasters vénen a compartir el dia amb nosaltres i se sorprenen que estimem amb tanta devoció una festa tan senzilla: torrar pa, menjar arengades i beure vi. Pels que vénen de fora, possiblement, la festa no és més que això, una mena de fira medieval -sense res medieval- amb llonganisses i formatges de 7€, una bacanal gastronòmica maridada amb algun intercanvi de xapes de cava i la compra d’algun producte casolà. Per qui ha nascut o viscut al Pla, però, Les Torrades són la Patum dels berguedans, el Sant Fèlix dels vilafranquins, els Barris dels sadurninencs o el Carnaval dels vilanovins. N’hi ha que diuen que aquest tipus de festes no poden explicar-se, només viure’s, però en el cas de Les Torrades jo encara diria més: cal sentir-les. No només és l’olor de brasa, el garbuix general de la gent comprant tiquets per la rifa, l’ambient de Festa Major constant durant quatre hores o l’escalfor de les fogueres. És saludar als mateixos veïns que saludes cada dia i saber que per ells també és un dia diferent, és no tenir constància de quina hora és i adonar-se’n que s’està a punt de fer de nit amb el sol ponent-se rere el Cementiri i és sobretot, topar-se cada dues passes amb persones que no són del Pla i que, per un dia -ni que sigui només un-, aterren a la petita pàtria del nostre poble no només per descobrir una església romànica preciosa, uns camins naturals entre vinyes altament bucòlics o algun dels magnífics cellers de cava que tenim, sinó per adonar-se’n, sobretot, que sabem apreciar la bellesa de les petites coses.